La pluja va començar al vespre. La meva sogra, els nens -de 9, 8 i 5 anys i, la petita, d'11 mesos- i jo érem a casa quan el riu es va desbordar i va inundar la nostra casa i totes les del carrer. Amb un metre d'aigua al nostre voltant, i sense saber ben bé que fer, vam decidir que no podíem continuar allà, perquè el riu se'ns emportaria. Vam sortir de casa, al carrer. Jo duia en braços la nena petita i els meus tres fills s'agafaven de mi. La nena gran duia agafada la sogra, que era gran i tenia problemes de mobilitat.

Veient la situació, un veí es va oferir a ajudar-nos, encarregant-se de la meva sogra. havíem de pujar el carrer Bogatell fins a l'envelat (el lloc on ara hi ha l'ambulatori de Montcada). Aquell carrer podria haver estat el nostre final. L'aigua havia convertit el carrer de més amunt, el carrer Clavell, en part de la seva llera i baixava a una velocitat extraordinària pel carrer Bogatell, per on nosaltres pujàvem. La lluita contra l'aigua va ser tant ferotge que, en arribar gairebé a la cantonada, el cos ja no ens permetia donar un pas més.

Els nens havien perdut les sabates i caminaven sense saber ben bé si tenien els peus a terra. Pel carrer baixaven neveres, fustes, maons, arbres, de tot. Si algun objecte ens hagués tocat, només empès una mica, hauríem caigut a terra, extenuats, i se'ns hauria emportat l'aigua. Vaig cridar: "socors, ajudeu-me a salvar els meus fills". I una veu que semblava llunyana, gairebé tapada per l'intens soroll de l'aigua que bramava al nostre voltant, ens va respondre: "Quants sou?". "Els meus quatre fills i jo, no podem moure'ns més, ajudeu-nos". Els homes venien de l'envelat. Lligats amb cordes, van arribar fins a nosaltres. Un d'ells va agafar els dos nens, l'altre la nena gran i jo vaig mantenir la petita als braços. Aquells homes ens van salvar la vida. Ens van atendre uns veïns que ens van donar roba per als nens i un llit per posar-los a dormir.